L’aula és un espai físic que podem decorar més o menys, on podem crear més o menys espais d’aprenentatge i de joc, on podem incorporar diversitat de material, etc., i l’aula també és un espai que.… Et proposo una pràctica per explicar-t’ho millor.
Som-hi!
ü Identifica un objecte del lloc on ets ara que representi per a tu una emoció que hagis tingut latent el dia d’avui o una emocionalitat que faci uns dies que sents. Potser ho tens claríssim o potser no connectes amb una emoció en concret, no passa res, a vegades només és un impuls: “no sé per què vull escollir aquesta pedra però l’observo”, “no sé per què m’he fixat en aquests dos objectes però els observo”… Ara i aquí, tot està perfecte.
El tens? Seguim!
ü Ara, identifica un altre objecte que representi la teva història de vida. Ja el tens?
ü I, per últim, pensa en un lloc que hagis anat avui. Potser a la feina, o a veure algun familiar o amistat, potser a un assaig o a una reunió…
Per què et proposo aquesta dinàmica?
Doncs perquè avui quan has arribat a la feina, a casa, a la reunió, inclús a llegir aquest escrit, hi has arribat amb una emocionalitat determinada: amb angoixa perquè feies tard, feliç perquè t’han donat una bonica notícia, trista perquè han ingressat a un familiar…
I, per suposat, també hi has arribat amb la teva història de Vida. No hi has arribat sola o sol.
Quan parlo d’història de Vida, em refereixo que vens amb un context familiar concret: amb les teves creences familiars, amb els teus patrons familiars, les teves tradicions, les teves maneres de fer de la teva família i això va amb tu (amb més o menys intensitat depenen del treball personal que tinguis fet). Amb tot i això, t’agradi o no t’agradi el context familiar ha deixat i deixa una empremta en tu.
Per tant, amb què ens trobem a l’aula?
Amb infants, adolescents i joves i joves que arriben a l'aula amb la seva motxilla emocional i la seva motxilla d’història de Vida. Dues motxilles que no se'n poden desprendre per més que vulguin i que mostren d’una manera quasi permanent i, molt sovint, inconscient.
Per tant, l'aula es converteix en una matriu que acull, sosté i acompanya a tots els alumnes amb la seva diversitat de motxilles emocionals i familiars (sistèmiques). Els i les docents som les responsables de mirar, acollir, sostenir, validar i acompanyar-los. I no ens podem oblidar que com a docents també entrem a l'aula amb la nostra motxilla emocional i la nostra pròpia motxilla d'història de Vida. Per això és tan important mirar-se, conèixer-se i validar-nos com a persones i com a professionals.
Com a docents, moltes vegades el temps ens arrossega i ens oblidem de mirar amb més consciència les motxilles dels nostres alumnes i, sobretot, la nostra pròpia. Tot i això, no és una excusa per no fer-ho. Perquè quan ho fem es genera un clima de més confiança, benestar i harmonia dins i fora de l’aula.
Però això no és to….
El centre educatiu en si mateix també té la seva motxilla emocional i la seva motxilla d’història de Vida. Et faig la següent proposta: pensa per un moment amb l’escola on vares assistir com a l’alumne o al centre a on treballes… Quantes emocions s’hi ha viscut i s’hi viuen? Quants anys té el centre? En quin context històric es va construir? Què era abans de ser una escola o és de nova construcció? Fets que hi han passat? Pots identificar-hi dinàmiques que es repeteixen? I un llarg etcètera.
Recordo el cas d’un centre educatiu en el qual tota la comunitat educativa va quedar consternada i entristida per la mort d’un mestre del centre en un accident de cotxe. Des de llavors, un mestre del mateix centre acostumava a excloure’s. Es feia molt evident en els claustres: s’asseia, literalment, fora del cercle de mestres i no participava en les propostes o aportacions que es feien a nivell de claustre, i si ho feia, normalment era per dir que no hi estava d’acord. Més tard, es va fer un treball, concretament des d’un enfocament sistèmic, per resoldre el clima de dispersió, tristor i agressivitat que es percebia en l’ambient del centre. El treball sistèmic va ajudar a comprendre, entre altres dinàmiques, que el mestre que s’excloïa estava representant en el centre el mestre que havia mort d’accident, i va mostrar també com el centre no havia sabut reconèixer i donar un lloc en la història del centre al mestre accidentat i mort. Aquesta informació va servir a l’equip directiu per fer un procés per incloure tots els que al llarg de la història del centre havien estat docents, i també es va incloure i reconèixer el seu lloc en el centre al mestre mort d’accident. Després del treball, en el següent claustre, i sense que s’hagués dit res al mestre que s’excloïa, aquest es va asseure com la resta de mestres. I el seu comportament va canviar: mostrava que pertanyia de nou al claustre i participava en les seves dinàmiques, i així fins a l’actualitat.
Aquest exemple ens mostra fins a quin punt hi ha dinàmiques presents que tenen a veure amb dinàmiques passades que no s’han sabut concloure perquè es desconeixia la importància de reconèixer i donar el seu lloc a tots els membres d’un sistema (centre educatiu, família, equip, empresa, etc.).
Per anar concloent, vull fer palès la importància, de la que tant m’ha ensenyat l’enfocament sistèmic, de mirar més enllà del que els nostres ulls a simple vista veuen per poder-ho acollir i mirar-ho amb ulls amorosos, sense prejudici ni judici.
Així doncs, et convido que quan tinguis al davant a un infant, un adolescent, una companya d’equip, hi puguis dedicar uns segons per mirar-la observant que porta la seva motxilla emocional i la seva motxilla d’història de Vida, que no ve sol o sola, sinó que té tota una història al seu darrera que l’influencia i l’influeix en les seves relacions i en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge.
Ah! I sobretot, recorda que tu també portes les teves pròpies motxilles. ;)
Laura Soliva i del Rio
Coordinadora de l’Àrea de Pedagogia d’Espai Sistèmic i Humanista
IG: @pedagogia_eh
